Volume 8 Número 3 Ano 2009
Autor:Maria Elena Ases
LES PORTES S’OBRIN A NAVARRA
Autor: Maria Elena Ases
Valenciano Galego
Navarra estava a un tir de pedra, creuant el riu Ebre, hi entràrem per la part baixa, en aquest incipient mes de juliol. Els paisatges eren monòtons, cereals en ple procés de recolecció i pobles desprovistos d"encant i tan sobrats d"una espècie de pols que recobria carrers i cases. Estàvem, clar al ritme que portem, encara molt lluny de la Navarra pirineïca on volíem dirigir-nos. Concretament a Lakabe, xicotet poble que porta treinta anys rehabitat i que constitueix a nivell estatal, una de les comunitats més fortes i organitzades. Es tracta d"una comunitat no religiosa però sí ideològica i molt. A principis dels anys 1980, un grup de jovens, urbans i universitaris, objectors de consciència, quan encara aquesta consciència era motiu de presó, abandonaren el seu Bilbao per viure un model d"organització social somniat i revolucionari. Navarra té més de 400 pobles abandonats; en la majoria dels casos els últims pobles que es crearen -en les parts més altes, extremes i incomunicades- foren els primers en abandonar-se, és el cas de Lakabe. Porten 30 anys, dues generacions i un alt grau d"autosuficiència alimentària a través de la seua horta, així com del seu ramat de vaques que els proveeix de tota mena de subproductes làctis. L"autosuficiència econòmica també és una realitat a través d"un forn que produeix pa d"alta qualitat, que és distribuït per bona part de la provincía. Al llarg d"estos 30 anys de resistència han adquirit gran experiència en molts àmbits com l"autoconstrucció, la generació d"energia alternativa o la producció de biodiésel, així com altres menesters essencials en un àmbit rural modernitzat. Malgrat tantes anades i tornades de gent, malgrat els conflictes interpersonals i familiars, malgrat epoques de vaques flaques i tants altres obstacles, estes 30 persones segueixen practicant una economia comunitària, prenent decisions assambleàries i creant models d"organització interna que permeten esfumar els perfils clàssics dels rols masculíns i femenins. Els xics d"una vintena d"anys saben plantejar un menjar a partir dels aliments de l"horta i disponibles en la dispensa i saben cuinar-los per a uns 50 comensals. En quant a les xiques poden tallar i pelar troncs per construir l"embigat d"una teualda de casa, per exemple.
Fai clic para agrandar...

Esta petita comunitat penjada al ras dels núvols m"apareix com un laboratori on es continua experimentant-se altres formes de viure en societat i on s"exploren noves relacions amb els diners, amb la pròpia família nuclear, amb la propietat i el poder jeràrquic i fins i tot amb la pròpia identitat sexual interioritzada.

Lakabe va ser el lloc més al nord del noste recorregut, estàvem a pocs kilòmetres de França. Com la idea seguia tornar al poble per a l’escolarització del Saül a setembre, emprendèrem la tornada cap al sur. A poques etapes de Lakabe, la necessitat de canviar les ferradures dels animals es feia més premiant, ens havien parlat d"un centre hípic i cap allí ens dirigírem. El Centre Hipic “Foz de Arbayún” es troba a Usún, poble cul de sac, sense eixida, enclavat entre camps de cereals, boscos de roures i el riu Salazar. És l"inici d"una vall xicoteta amb forma d"embús, la part estreta és una garganta -foz- quasi intransitable on té el seu hàbitat la major colònia de voltors d"Europa. Ràpidament ens adonarem que en aquesta infraestructura-quadres, cavalls en semi llibertat sota el pinar, i xicotet bar restaurant- que s"associa normalment a un deport tan elitista, s"hi respirava uns aires oberts, s"hi vestia de forma molt relaxada i flotava alguna cosa en l"ambient que ens agradà. Hi aplegàrem en agost, en ple apogeu de visitants. La xica que ajudava en la cuina s"en va anar d"un dia per l"altre sense avisar, nosaltres portàvem una setmana esperant el ferrer que tardava ocupat a les celebracions del seu poble. Així és com de forma natural entràrem en la cuina per a pelar querilles, preparar plats combinats, amanides o servir begudes. Poc a poc ens posàrem a ajudar a les feines de la cura dels cavalls, compartint els menjars i els esdeveniments del dia a dia. Quan arribà el ferrer, vint dies més tard, ja havíem connectat i empatitzat de tal manera que la seua feina es va limitar en llevar les ferradures, sense tornar-ne a posar de noves. Patxi i Lupe, els caps de la hípica, ens oferiren sa casa amb el lema de “anem a compartir la vida i viure un invern diferent”. Sense pensar-s"ho massa, decidírem escoltar les nostre ganes del moment i aceptar el repte de l"aventura.

Sociològicament, la vall del Romanzado és molt poc poblada, 9 poble i uns 170 habitants, dels quals una àmplia meitat són nou pobladors vinguts de les ciutats. Estan organitzats en un grup de consumidors que s"associa per encomanar productes biològics en més quantitats i així reduïr preus. Formen un grup de pressió política a través de l"associació de veïns de la vall i part d"ells són els iniciadors de la ikastola que Saül freqüentà durant huit mesos. Saül visqué una experiència educativa forta i segurament indeleble ja que va estar en inmersió completa dins d"una escola amb línia lingüistíca en eukeda. En pocs mesos va ser capaç d"entendre esta misteriosa llengua que molts navarresos adults porten anys estudiant sense arribar a molta soltura. Avui esta ikastola és un projecte educatiu consolidat que resulta ser una cooperativa de pares i mares, reconegut fa poc pel govern navarrés i avui concertat.

Els nostres amics són ramaders poc ortodoxos, que paral·lelament als cavalls, posseeixen cabres i vaques soltes en la serra de propietat comunal amb poc control i seguiment. Viuríem rocambolesques excursions per situar el ramat dintre de l"immensitat de la serra, intentar comptar els caps, reagrupar les femelles per a l"hora del part, sense parlar de les vaques que sempre passaven a l"altre costat de la muntanya on la pastura era més abundant, però que no els pertanya. Patxi, nascut al poble veí, havia migrat a la capital navarresa per entrar de ple en la producció industrial durant els últims anys del franquisme. Va viure i militar en l"incipient i clandestí moviment sindical que va representar una gran escola fins que va sentir la cridada del camp. Els seus projectes, nombrosos, sempre foren oberts en un desig cooperativista, de socialització dels recursos, perquè el camp sense terres, ni herència és tan hostil que la seua estratègia i la seua ideologia sempre l"han impulsat a una organització més compartida. Ell havia segut el primer poblador d"Usún que pels anys 1980 era un poble en ruines i abandonat. Hi entrà amb un projecte de cooperativa de ramaderia caprina, que complementà realitzant diferents altres activitats sempre relacionades amb la terra. Després de 30 anys posseia una hípica hipotecada, més ramat i practicament cap terra. La seua fixació des de l" abandó del món industrial havia segut viure dins i del medi i precisament a les portes de la Foz d"Arbayún que tanta fascinació li produïa. Va anant venent béns i terres heredades per construir i mantindre el somni. Ens consta que per aquestes iniciatives va passar molta gent, de molts indrets amb històries que van fer la delícia de moltes sobretaules, però que van acabar anant-se. Nosaltres percibíem un cert caos, les dificultats diàries per entrar en números i sobretot, malgrat la voluntat anunciada d"obertura i participació compartida, aquest és un projecte molt unipersonal. Ell era qui el va crear, parir i mantindre i qui va estar des dels inicis fins ací en la majoria tot a soles, amb la seua voluntat, tenacitat, i capacitat de doblegar el llom, però a soles. Era difícil doncs plantejar una altra forma d"organització, plantejar canvis o exigir planificació ja que este home portava treinta anys alçant-se pel matí i fent el que li venia al cap en aquell moment. La nostra autonomia en aquest sistema creat era impossible, cada dia era més evident.

La etapa navarra fou rica en encontres, aclaradora de la realitat diària del camp de veritat, quan es pretén viure en el i d"ell. De tots els nou pobladors de la Vall del Romanzado, cap vivia del camp, per això la nostra admiració cap al Patxi. A la primavera, com les oronetes, decidírem alçar el vol i seguir el nostre viatge...esta vegada en busqueda conscient d"un lloc on arrelar; Huesca, Zaragoza, Castelló i Terol seran les properes províncies atravessades. Continuarà...
Atópanos en facebook
Asociación cultural Agromadas
Rúa Abelardo Arce Nº25
32970 Seixalbo · Ourense

agromadass@gmail.com
alzia.net