Volume 11 Número 3 Ano 2008
Autor:Maria Elena Ases
SÒRIA DE SUD A NORD
Autor: Maria Elena Ases
Valenciano Galego
La realitat demogràfica soriana, cent mil habitants en total, dels quals quaranta mil en la capital, representava unes cifres molt exòtiques per uns llevantins i ens havien disparat la imaginació. Poques vegades ens era regalat apreciar aquesta absència humana.
Fai clic para agrandar...
Romanillos de Medinacelli
En efecte, travessàrem desenes de quilòmetres sense res, unes carreteres secundàries estretes i desertes baix l’immensitat del cel i del gra. Cap disseminat de cases, cap polígon, cap entramat perifèric, ni urbanitzacions, a penes els postes de la xarxa elèctrica i telefònica. Aquest predomini de la realitat no antròpica ens feia sentir com a formigues caminant sobre terciopelo.

Sòria alberga grans extrems climàtics, fred, calor i tant d’aire que acciona espectacularment i silenciosament els núvols com únic element en moviment. Entre grà i cel, les úniques divergències paisagístiques apareixien relacionades amb un riu i la seua xopada que prompte prompte anunciava un nucli urbà proper, l’esquema poblacional era sempre el mateix, i la certesa que estes estampes no havien variat gaire des de l’edat mitjana.

Aquest minimalisme, aquesta realitat del quasi res agranada per vents terribles segurament haja contribuït a la construcció del tarannà castellà: una barreja d’aixutesa, de paraules escases desprovistes d’amabilitat. “A dónde vais con este invento” foren les paraules d’acollida que ens dirigí un obrer Jove a qui li demanàrem prestat un soldador per reforçar la barra de tir del carro. Medinacelli fou la primera etapa soriana, una ciutat fortalesa que havia segut un important creuer des de l’época romana, i que en tocar-li el gordo de Nadal al 2006, va tindre el seu quart d’hora de glòria mediàtica. Xerràrem amb una senyora dignament major, d’estes que olen a escola de la República. Ens narrà la relació amb la seua ama de claus, qui des de més de vint anys li cuida la casa durant les llargues temporades que passa a Madrid. Una dona que tot este temps mai havia compartit més paraules que les estrictament necessàries a la tasca assignada. Com els altres veíns, esdevingué millionària d’un dia per l’altre. La nostra conversadora li plantejà per tant la continuitat d’esta feina tant normal i per primera vegada en tants anys l’ama de claus parlà des del cor assegurant-li que malgrat els canvis, ella seguia igual i disposada a cuidar-li de la casa el temps que ella vulguera….
Fai clic para agrandar...
Romanillos de Medinacelli


No obstant, pocs quilòmetres més amunt, a Romanillos de Medinacelli, topàrem amb tot un poble que ens desmuntà la teoria del caràcter castellà, la qual cosa ens deixà encantats. Entràrem al poble encuriosits per la presència d’un museu d’etnografia, aparcàrem en la plaça de l’església i, als pocs minuts, començaren a acudir sonorament veins i veïnes entusiasmats per la nostra irrupció.Una vintena de persones d’uns 60 anys de mitjana que representen la realitat demogràfica actual. Però, a diferència de tants llocs, l’envelliment generalitzat no era la sensació predominant. Ràpidament ens adonem que els unia alguna cosa més que la seua realitat veïnal. I en efecte, tots ells, tot el poble en definitiva, forma part de l’associació cultural que tant els plenava d’orgull col·lectiu. La recollida d’objectes tradicionals, la restauració d’un local per albergar el museu de la memòria del poble havia segut la seua primera iniciativa. Avui conten amb altres activitats com la semana dels oficis antics, que transforma el poble en una obra teatral de sabor tradicional en el mes d’agost, un concurs de poesia del qual anuncien orgullos que és d’àmbit nacional o un programa de xerrades i excursions ambientals i patrimonials. En aquest desert humà que és Sòria, Romanillos de Medinacelli romandrà com una oasi d’identitat col·lectiva.

Poc a poc apareixen les primeres construccions d’adob, rajoles de fang assecades al sol, l’arquitectura majoritària de les terres pobres. A Casillas de Berlanga, en l’únic carrer habitat del poble, ens instal·lem sota uns xops centenaris. El veí, un home salmó, perquè la seua opció per quedar-se el fa anar a contracorrent migratòria, va construir sa casa d’adob, substituint la façana principal per pedra, més vistosa, quan la seua economia li ho va permetre.
Fai clic para agrandar...
Burgo de Osma
Ens explicà el procés de fabricación i comentà que a pocs quilòmetres es trobava Navapalos, un poble que havia estat restaurat exclusivamente amb adob….Esta notícia ens despertà molt d’interés i ens hi dirigim. Des de dalt del port, la vista de Navapalos era desoladora, ruïnes i abandó, i a més els habitants del poble veí ens havien informat que no hi vivia ningú fins l’estiu. Les il·lusions per terra, entrem al poble. Descobrim un cobert majestuós d’adob i fusta amb una cuina que tenia tota la pinta de servir per a campaments de grans dimensions. Ahí mateix ens topem amb el Murci, que porta 12 anys vivint al poble dels quals 7 completament a soles…tot un currículum. I s’obri un món: cases bellamente restaurades, forn, taller de ceràmica i de fusteria tot en adob, l’esglèsia desacralitzada i reconstruïda per a sala d’usos polivalents i fins i tot el que fou la primera instal·lació eòlica de la península avui destartalada. Navapalos s’inicià allà pel 1980, quan dues persones interessadse per l’arquitectura popular, la cooperació i la investigació ideen la compra d’este poble abandonat amb un 80% de cases d’adob i altres elements patrimonials d’interés. Estem en els primers anys del socialisme, quan tot era possible, i amb nombroses subvencions estatals, provincials, així com convenis amb diverses universitats desenvolupen la gran obra de reconstrucción en tècniques populars. Després de l’acondicionament de les primeres cases i de la creació del cobert i de la cuina, el lloc esdevé un campament internacional on voluntaris de tota Europa venen a formar-se, treballar, investigar i per difondre les tècniques constructives de l’adob. Aquests coneixements van arribar fins i tot a aplicar-se en America Llatina al servei de la reconstrucció de barris pobres destruïts per catastròfes naturals.

Tota esta descripció, però, pertany a un món de pols i teranyines, Murci, l’últim Mohican, amb l’humor que el caracteritza, s’autodenomina el fanasma de Navapalos. La nostra sensibilitat ens permetia percebre la grandesa de tot aquest entranyable entramat de l’adob, però tot això es trobava agonitzant. Hi passàrem dues nits i seguírem la ruta.
Fai clic para agrandar...
Port de Santa Inés


En el poble següent, a Burgo de Osma, un policia ens indica amablemente el parking municipal de camions perquè la normativa no permet acampada lluire en tota Castella la Mancha. Després de tantes nits divinament passades dintre de bells paratges, la normativa ens obliga dormir en l’àrea industrial de Burgo de Osma. Decidim quedar-nos-hi perquè s’hi torba Ramón, un gitano amb mulos que en tenia un en venda…el somni de Salva des de l’eixida de casa. Visita a la quadra, primer contacte amb l’animal i inici del ritual del tracte…ens demanava 900 euros a canvi de la Mula vella per la qua l ens en donava 300. Després de l’experiència adquirida en el món del mular, aquell era un molt bon tracte. Així que ens el porta a l’endemà i el provem engantxant-lo junta amb la Mora. Aquest animal feia una feina molt breu, però molt intensa, retirava els bous sacrificats de les places de bou. Quan el provem, la seua força natural afegida a més el 6 mesos de repós en la quadra ens desborden. Duia el carro a una velocitat increïble, ni el freno podia amb les seues ganes de tirar. Després de moltes hores d’indecisió, ens era evident que el matxo era perfecte per dur tot a soles el carro si l’haguèrem trobat a València. Ara ens desequilibrava el ritme, ens sofocava les burres i sobretot li reservàvem a la Mula vella una mort que no es mereixia ja que els 300 euros eren el seu preu en carn. Així que se’n anem de Burgo amb el motor i la lentitud de sempre.
Fai clic para agrandar...
Port de Santa Inés


A partir de Sòria tinguèrem clar que la nostra ruta anava a continuar cap a l’est i no cap a Galiza com de forma natural ens hàguerem deixat potar. La distància era molta i implicava haver de transportar tot el carruatge i els animals en camió per estar a setembre de tornada a València…encara no sabíem que noves portes s’obririen reventant previsions i calendaris.

Ens acomiadem de Sòria pel port de santa Inés que travessa les serres d’Urbión, 15 quilòmetres de pujada poc misericordiosa, però de vistes espectaculars. El port culmina a més de 1800 metres, la nit fou molt fresca i hi coneixèrem a Jon Ander, un navarrés de viatge amb la seua autocaravana de luxe que va decidir passar la nit al nostre costat emocionat pel contraste i que a l’endemà ens convidà a un suculent esmorzar…(continuarà )
Atópanos en facebook
Asociación cultural Agromadas
Rúa Abelardo Arce Nº25
32970 Seixalbo · Ourense

agromadas@seixalbo.com
alzia.net