Volume 10 Número 2 Ano 2008
Autor:Maria Elena Ases
Guadalajara. De Orihuela del Tremendal a Torremocha del Pinar
Autor: Maria Elena Ases
Valenciano Galego
De Guadalajara tant sols teníem referències catastròfiques de foc i de mort, a penes si sabíem situar-la en un mapa, no ens despertava ni expectatives ni prejudicis. Entràrem per un poble de delicada sonoritat medieval, Orihuela del Tremendal, de la comarca de Molina de Aragón, una zona més poblada per cèrvols que no persones. Ràpidament ens envahï la sensació que estes terres anaven a colpir-nos. Guadalajara resulta ser la meca mundial dels geòlegs. Per estos apassionats, les pedres no són mudes i tot en elles, la forma, la textura i la duresa son explícites. A nosaltres ens han regalat pura poesia paisagística, com a Chequilla, un poble cul de sac, habitat de seguit per mitja dotzena de jubilats. Allí han brotat unes roques com flors úniques, fruit de la sedimentació i l’erosió de milers d’anys. Tot el poble i el seu voltant és esguitat per uns monòlits gegants i rosats, esculptures de l’atzar, que atrauen visitants i permeten així el manteniment d’un petit servei de restauració en un poble tant menut. L’entrada al poble fou de gran bellesa, sota les roques roses, pasturava apaciguament un ramat d’ovelles. Una vegada instal·lats, s’acostà un home menut de mirada franca i cos àgil, era el pastor, el responsable de la bella estampa anterior. Resultà ser un home de conversa sabrosa i de sentiments de gran delicadesa. Xerràrem amb la sinceritat pròpia dels vells amics; de nou històries de transhumància que el feren conectar tant intimament amb nosaltres, i amb paraules senzilles i púdiques ens narrà el recolzament mutu que s’han brindat, ell i la seua núvia de sempre, al llarg de totes les adversitats que els ha reservat la vida. Per a ell en aquest acompanyament resideix l’essència de l’amor. No és cosa habitual parlar tan exquisidament d’amor amb un pastor.

Fai clic para agrandar...
En Castilla, cada poble, per molt menut que siga, posseeix un xicotet centre social que funciona com a bar mantingut pels veins i amb el qual financen les festes patronals. En més d’un poble en observar la nostra arribada i acampada al final del dia s’obria el bar i acudien els veins encuriosits per la novetat i desitjosos de fer una mica de conversa. Recordarem el poble de Fuembellida amb sabor a malta. Aquella fou un etapa llarguíssima, coronada per un últim port despiadat. L’alcalde ens instal·là en el camp de futból, dues porteries en l’era conquerides per herbes fresques que els animals devoraren amb ganes, i ens obri el bar. Iniciàrem una conversa sobre les problemàtiques de la zona i les seues inquietuds per revitalitzar el poble sense que perda la seua identitat. Estàvem cansats deprés de més de treinta quilòmetres, però amb la sort d’unes cervesses fresques.

A Escalera, el poble següent, del que vagament sabíem que havia segut comuna hippy, ens acollí l’entranyable Quique, que ens veure’ns acampar en l’era esclatà d’una gran rialla dient “així és com he volgut sempre viatjar, benvinguts”. Ens obrí sa casa i la beneïda i anyorada llavadora. Foren uns quants dies de descans per a nosaltres i els animals, en els quals descobrírem els voltants d’un Tajo imponent. De l’essència hippy dels primers moments romanien tant sols les llargues melenes dels dos fills menuts de la parella pionera que havia passat de les assemblees participatives a ostentar el càrregc d’alcalde i regentar una casa rural. També dels primers temps, una parella d’artesans de la cera, germà de l’alcalde, el qual finalment havia estat votat únicamente per la seua pròpia familia. I Per l’altra banda el nostre Quique, el dissident, que s’havia presentat per la oposició en les últimes eleccions municipals comptabilitzant un únic vot. Una antiga comuna hippy d’apenes sis ànimes dividida en dos bàndols de ràncies antigues.

Arribàrem a Torremocha del Pinar amb la llum del final del dia, una llum quasi surreal que va tenyir una escena repetida en diversos punts vora la carretera que portava al poble. Tres ovelles recent parides, amb fils de sang encara penjant, més enllà un corderet d’a penes unes hores engantxant-se temblorós a la mamella de sa mare. Ho interpretàrem com un himne a la fertilitat que la primavera ens oferia a nosaltres, privilegiats viatjadors. A la nit ens va ser donat conéixer l’altra cara d’esta estampa que resulava tan dolça. Aquestes ovelles, perdudes en realitat, pertanyien a un pastor tan perdut com elles, un pastor accidental, fruit de l’aventura migratòria, Mohamed. Des de València havia vingut en camió amb set centes ovelles prenyades i el seu cap els havia soltat a tots, en unes terres desconegudes, amb un Renault 5 inadaptat per les necessitats, sense corral on tancar els animals per la nit i perseguint les ovelles que s’havien retirat per parir…una bogeria. L’estampa de la fertilitat primaveral fou eclipsada per la d’explotació, havia caigut la nit. Mohamed no es queixava ni del sou miseriós, ni de les condicions precàries d’una feina fatigosa que el feia córrer tota la serra des de les primeres hores del matí fins ben tard la nit, tan soles es lamentava que les ovelles no parlaren i no poder aprendre castellà tan ràpidament com els seus compatriotes que treballaven en l’obra.

Guadalajara i en particular el parc natural de l’Alto Tajo romandrà com un racó especial per una forma de viatjar des de la tranquil·litat, la contemplació i el contacte estret amb les forces de la natura. Varietat i potència del paisatge i sempre al final del dia, un espai acondicionat, una àrea recreativa consonant amb l’entorn, amb cobert, aigua i explanada, amb verd i arbres per les burres...hem creuat i creuarem províncies absolutament descuidades d’estos detalls que fan la vida del viatger tan agradable.
Atópanos en facebook
Asociación cultural Agromadas
Rúa Abelardo Arce Nº25
32970 Seixalbo · Ourense

agromadas@seixalbo.com
alzia.net